Páginas

18 may. 2014

El futbol contra l´estat



Encetem este primer capítol de "Paraula de Shankly" amb la figura de Gabriel Kuhn. Filòsof i escriptor austríac nascut a la ciutat d´Innsbruck el 1972. Gabriel Kuhn va jugar al futbol arribant a ser semiprofesional. Motivacions polítiques el van fer abandonar la seua pràctica per a dedicar-se a la literatura i l´activisme polític. Ha escrit huit llibres on barreja política,música i esport. L´entrevista que tenim a continuació es va celebrar a Dublín el maig del 2011 durant la celebració de la Fira del Llibre Anarquista de la capital irlandesa. El seu entrevistador és Ciaran Murphy , militant de l´organització W.S.M i al mateix temps apassionat seguidor del Bohemians Fc de Dublín o els "Gypsies". L´entrevista gira al voltant de la publicació del llibre "Soccer versus the state" , de quin Gabriel Kuhn és el seu autor.

 "La revolució despertará en la classe treballadora britànica les més profundes passions, les quals han sigut desviades mitjançant canals artificials i amb l´ajuda del futbol". Leon Trotsky.

 1. El futbol sempre ha rebut moltes critiques per part de l´esquerra, fonamentades en eixa mateixa idea de Trotsky que hem trobat i que el considera com una distracció. Però , en recents anys hem vist coses tals com la "Football Revolution" de l´Iran o els aldarulls grecs després  l´assassinat d´Alexandros Grigoropoulos on els fans del Panathinaikos lluitarem colze a colze amb els anarquistes i contra la policia. També cal recordar els ultres egipcis del Al-Alhy i el seu suport a la revolució. Quina ha sigut l´importància del futbol en les rebelions i en els rebels al llarg de l´història?.

 El futbol ha atret les masses arreu del món durant més d´un segle ja. Allà on les masses es reunixen el poder perd el control -llevat que estigam parlant de reunions orquestrades per règims feixistes o autoritaris. El futbol és molt impredictible. Els règims autoritaris han utiliztat el prestigi que donen les victòries futbolístiques per propòsits polítics. Però al mateix temps també els ha sigut molt difícil fer ús d´ell com una eina de propaganda. Els nazis van abandonar els encontres nacionals el 1942 després d´una vergonyosa derrota contra Suècia. No és només el joc el que és impredictible ,també ho són els espectadors del futbol. Mai estarás segur de quina va a ser la seua direcció. Hi ha un potencial per la rebel.lió i un altre també per la reacció. Ni el futbol ni els seus fans són rebels per se. Tenim fans radicals i fans feixistes. Tenim clubs que transmeten nacionalisme i d´altres que transmeten solidaritat internacional. Als moments apropiats el factor de rebel.lió apareix com tu has comentat i també en molt altres exemples. Temps abans d´esclatar la revolta contra Gadaffi les graderies dels estadis libis eren el punt de reunió per a mostrar el rebuig als equips afavorits pel règim. Als anys 80 els obrers polonesos utilitzaven els estadis de futbol per donar suport al sindicat il.legal Solidaritat. De fet els primers intents de regular el futbol al XIX va ser per controlar els aldarulls antiautoritaris provocats pels partits disputats entre poblacions properes. El futbol té sense dubte eixa dimensió de distracció que molts intelectuals d´esquerres ataquen. Però també té una dimensió subversiva. El desafiament per als activistes radicals és propagar eixa segona dimensió.



2. He llegit que l´expansió del futbol d´Anglaterra cap al continent es va produir mitjançant l´exportació de má d´obra treballadora a finals del XIX i principis del XX. Els colors de les samarretes de molts equips del continent europeu es degut a que els anglesos els donaven els del seu poble o ciutat natal. Has trobat molt d´estes coses o has trobat molts equips fundats per obrers socialistes o anarquistes?.

El fet que molts clubs continentals hagen sigut fundats per anglesos no només es reflecteix en els colors de les samarres . També ho fa en els noms. Equips com AC.Milan, Athletic de Bilbao o First Vienna fc són alguns exemples. Este patró va més enllá d´Europa amb exemples com Newell´s Old Boys o Montevideo Wanderers.
Tot i que molt dels equips amb nom anglès van ser fundats per homes de negocis anglesos, l´expansió internacional del futbol està més conectada amb els inmigrants. En els llocs on els anglesos es van establir com a poder colonial (Nord Amèrica, Oceanía i Sud Àsia) van respectar els esports de les classes dominants. Estem parlant de rugby i cricket que en Nord Amèrica es va convertir en futbol americà i beisbol. Els llocs on l´inmigració britànica era basada principalment en treballadors, el futbol és evidentment el numero un. La qüestió de si el futbol va pertànyer originalment a la classe treballadora és una qüestió complicada, donat que els interessos capitalistes sempre van estar pel mig.
Però certament ha sigut la clase treballadora la que ha carregat amb el joc i la que l´ha fet popular mundialment. La qüestió al voltant de clubs fundats per socialistes permet fer una observació sobre la relació histórica del futbol amb l´esquerra. Una relació ambivalent. Mentre per una banda alguns sempre l´han considerat opi de les masses, altres molt prompte van vore el seu potencial per organitzar la classe treballadora. Els clubs de futbol donen als treballadors la possibilitat de reunir-se després del treball, d´autoorganitzar-se i de guanyar autoestima (tots components necessaris per la resistència). Esta tendència va ser molt forta principalment a l´Argentina on el principi del segle va vore la fundació de clubs com Mártires de Chicago (posteriorment Argentinos Juniors i on Maradona va començar la seua carrera), Chacarita Juniors i El Porvenir. També en este cas els colors son una crida als orígens. Chacarita Juniors , fundat un primer de maig a una llibreria anarquista, encara juga de roig i negre.
En general , malgrat tot, els colors dels equips són vagues indicadors del passat polític. L´herència possiblement siga més pronunciada a Anglaterra on el roig continua indicant arrels de classe treballadora i el verd d´uns orígens catòlic irlandesos.



3. Bill Shankly va dir una volta que "el socialisme en el que jo crec és aquell en el que tots treballen per una mateixa meta i en el que cadascun obté una part dels beneficis. Així és com jo veig el futbol i així és com jo veig la vida". ¿Queden personatges com Shankly o confesos socialistes com Brian Clough encara al futbol?. ¿Ha aconseguit el capitalisme anul.lar el creiximent de personatges com ells?.

Persones com Shankly o Clough han sigut sempre minoria. Molts pocs entrenadors s´han confesat socialistes en l´història del futbol profesional. Fins i tot el seu llegat ha sigut tantes voltes contaminat. Clough, per exemple, era racista i homòfob. És veritat que hui en dia i siguen per les raons que siguen sembla més difícil trobar entrenadors que es reclamen socialistes, tot i que Alex Ferguson si que ho fa.
Un problema obvi és que el món del futbol profesional està tan saturat de diners que resulta difícil proclamar-se socialista i ser creible. Crec que Ferguson és un d´estos casos. Fins tractant de mantindre els teus ideals , hauràs de fer molts compromisos que a la fi comprometran els teus ideals.
Per suposat molts d´eixos que tenen uns forts ideals no abastaran una posició semblant a la de Ferguson. Açò no és per una manca de coneixement o capacitat. Crec que és perque el món del futbol és massa dur, massa competitiu i massa avariciós per a gent amb inquietuds polítiques. Fins i tot si estimen el futbol i volen fer una carrera estaran més prop de tallar-la que eixos altres que no veuen problema en portar logos de multinacionals al seu pit , en guanyar més diners en un any de carrera que el de tota una familia treballadora en la seua vida o esperar d´ells que "lluiten" per a "batre" als seus oponents. Eixe és el motiu pel que trobes molts que es diuen socialistes al futbol "underground" o "DIY" i que està documentat en un capítol del llibre.



4. Politicament ha hagut una interesant dicotomia entre la progresiva influència del capitalisme en el futbol i al temps de la replica contra això mateix. El grup "Spirit of Shankly" va lluitar contra la compra del Liverpool per Gillet i Hicks. Els fans del Wimbledon lluitaren i guanyaren els drets de propietat del nom del seu club després que uns propietaris volgueren recol.locar-lo a 90 km de distància. Estos son dos exemples de la lluita contra la destrucció capitalista dels ideals de l´esport. ¿Penses que açò està ocorreguent al món sencer?.

Completament. Estes tendències están ocorreguent per tot arreu. Un dels aspectes més interesants del futbol és el fet que els equips no eren multinacionals sinó organitzacions comunitaries. Hi havia una vinculació molt forta entre jugadors i aficionats fins i tot en el més alt nivell. El Malmö FF va jugar la final de la Copa d´Europa del 79 amb 10 jugadors de la mateixa ciutat, una ciutat de vora 300 mil habitants. Crec que això hui és impensable i deixa frustrats a molts fans que busquen encara eixa relació. No crec que hages de ser d´esquerres per a sentir-ho.
També m´agradaria dir que tota glorificació del passat té els seus problemes, tot i que pensé que tota esta acció dels fans contra les corporacions hauria de servir d´inspiració als activistes d´esquerra.

5. L´expansió de Sky Sports ha contribuit a fer que els clubs siguen marques i ja mai més allò que van ser, equips locals amb aficionats locals principalment. Com a conseqüència hi ha hagut una reacció contraria i de desencant d´alguns grups de fans que han donat lloc a la creació d´equips com el Fc United of Manchester. ¿Creus que anem a vore més casos com este al futbol?.

Crec que si. Torne a dir que l´aspecte comunitari del futbol està en els arrels de la seua popularitat i és per això que molts supporters ho abracen. Al mateix temps no podem oblidar que molta gent compra marques i el "futbol modern" ven. En una escala global la popularitat del futbol ha augmentat degut a la televisió, a la cultura de les celebritats i l´identificació amb marques. La gent està entrenada per a consumir ja siguen unes sabatilles Nike o una samarreta del Manchester United.
Tampoc hem d´oblidar que no podem condemnar tot allò que suposa el "futbol modern". Idealitzar el pasat obrer pur del futbol no només és fals sinó que mai va existir. Idealitzar açò és idealitzar un pasat on les graderies eren d´homens de raça blanca. Hui en dia les audiències són més diverses. El tradicionalisme no és un valor de l´esquerra. Canvi i desenvolupament pertanyen a una visió progressista i no considere cap problema que les coses canvien i es desenvolupen. La qüestió és com eixes coses canvien i quina és la resposta que el futbol ha de donar. S´ha creat un despreciable i comercial espectacle juntament amb noves formes d´exclusió fonamentades en aspectes econòmics. També ha creat una difícil situació per als milers de futbolistes profesionals que no pertanyen a la celebritat. La gran majoria dels futbolistes no guanyen milions d´euros i porten una vida precària amb estretors econòmiques. Açò està particularment pronunciat en els futbolistes africans amb permisos de residencia manejats pels seus clubs. Açò els converteix en quasi esclaus moderns. En altres paraules seria que la part que fa als treballadors, en ternes de sindicació i drets no ha seguit el mateix ritme amb la professionalització del futbol. El futbol moder és un exemple de tot alló que defensa el neoliberalisme. I la veritat és que no és gens agradable.
Comprensiblement, coses com estes fan que els fans més compromesos es desentenguen del joc. La meua predicció per al futur és que vorem una profundització de la ruptura entre eixe futbol professional i comercial i l´altre futbol underground i més "do it yourself".

6. Mentre l´interes d´esta entrevista va dirigit evidentment als aspectes més esquerrans del futbol, no hem d´oblidar que hi ha un aspecte dretà també. Un exemple podría ser Berlusconi. ¿Creus que el seu interès és merament comercial o al contrari penses que li fica la mateixa passió que al seu projecte polític de Forza Italia?. ¿Com de dretanes són les estructures que governen l´esport?.

Pense que estem ocupant-nos de dos fenomens quan parlem de la vessant dretana del futbol. La primera és la seua pròpia estructura capitalista. Com ja he intentat explicar el futbol moder forma part de ´entramat neoliberal i ompli la seua agenda de valors com individualisme, competitivitat i mercat lliure. La segona és l´implicació directa de polítics de dreta al món del futbol.
Ja hem dit abans que el futbol és tan poderós per la seua capacitat d´atraure a les masses. Per eixe motiu és molt atractiu per als polítics que intenten beneficiar-se de la seua popularitat i que tracten d´explotar-lo per als seus interessos. Algunes voltes les funciona i d´altres no. En el cas de Berlusconi si que ho fa perque el AC.Milan és un club amb èxit. Si no fora així el resultat seria ben diferent.
Les motivacions per a que els polítics de dreta s´involucren són diverses i complexes. Alguns ho fan per motivacions polítiques. Altres poden fer-ho pel benefici financer. Altres ho fan simplement perque els agrada l´espectacle -i és que malauradament el joc atrau a tota clase de gent.



7. ¿Mentre  que les estructures que governen el futbol són conservadores, estaries d´acord amb l´idea que diu que els estadis són espais socials on es desenvolupen molt bé polítiques anti-sistema?.

Completament. Els estadis de futbol estan entre els espais publics més difícils de controlar pels règims autoritaris. Els individus es converteixen en anònims i hi ha una sensació de caos. A més les dinamiques d´una gradería apassionada són sempre una amenaça. La història ens dona molts exemples de protestes en camps de futbol que d´altra manera haurien sigut impossibles. Els estadis de Catalunya o del País Basc en el temps de Franco en són un exemple. Altres casos podrien ser els estadis austríacs en els temps de l´anexió nazi o els ucraïnesos durant les decades d´Unió Soviètica.

8. Conec al voltant de la xarxa "Alerta" de Celtic/Sankt Pauli/Livorno/Athletic de Bilbao/Happoel i el seu posicionament contrari al racisme i al feixisme. ¿Diries que el futbol és una bona forma de construir solidaritat internacional?.

Pense que este és un dels aspectes més fascinants del futbol i al mateix temps més despreciat pels crítics d´esquerra. En cercles esquerrans encara existeix sempre la puntualització del vessant nacionalista que el futbol genera. Per suposat això és un problema. Però fins i tot a les grans competicions com la Copa del Món o la Copa d´Europa la quantitat de fans que es socialitzen i que fan amistat amb fans d´altres països supera en molt a aquells que només busquen problemes. El futbol és sense dubte un "llenguatge internacional" i una de les millors i més saludables maneres de trencar el gel socialment. No importa el lloc del món on estigues, si vas a un partit de futbol pots acabar amb unes relacions molt duraderes i que et donaran la sensació d´haver conectat amb gent en principi extranya.
Xarxes com "Alerta" són la més genuïna i obvia expressió d´açò. També podriem incloure les conexions mundials d´equips de futbol de la base que fa possible que els Easton Cowboys/Cowgirls de Bristol vagen de gira per Palestina o Chiapas o per a que el Autonomos Fc de Sao Paulo tinga una excel.lent conexió amb el Fc.Vova de Vilnius. No cal dir que estes conexions obren unes grans possibilitats per a l´activisme internacional.



9. Les cultures Ultra o Casual están molt menyspreades en la mentalitat de molts. Tot i això la cultura Ultra va de la mà de postures antifeixistes en molts països. ¿Quant de tot açò has trobat mentre escrivies el teu llibre?.

Les postures polítiques dels fans de futbol són una part molt important del llibre. A mi m´agrada fer una diferència entre Ultra i Casual. Els casuals són una subcultura que s´ha desenvolupat al voltant del futbol però que té poc ha dir sobre el matéix joc. En el cas dels ultres és diferent perque el futbol és la vida dels ultres. Són apassionats de l´esport i es consideren i volen ser reconeguts com una part d´ell. Per això també intenten influir el seu curs. Mentre que la cultura ultra s´ha convertit en un fenomen mundial, es podría dir que en el cas dels casuals estos han quedat circunscrits a les illes britàniques.
Ironicament, molts grups ultres es defineixen com apolítics i ni volen tindre relació amb una particular ideologia ni tampoc estar relacionats amb cap moviment polític. Açò té bones i dolentes conseqüències. Les bones són que és difícil per l´extrema dreta infiltrar-se en ells. Les dolentes són que estos grups no prenen un posicionament polític obertament d´esquerres a excepció d´uns pocs que es declaren clarament antifeixistes. Però malauradament aço és només una minoria. També per fortuna els grups ultres que es declaren d´extrema dreta són minoritaris. Molts dels grups ultres carreguen elements que pertanyen bé a l´esquerra bé a la dreta de l´espectre polític. Per la banda de l´esquerra tenim la desconfiança en la polícia i l´autoritat institucional, crítiques al capitalisme corporatiu i una sensació d´auto-organització i auto-determinació. Pel que fa a la dreta ens trobem amb tradicionalisme, territorialisme, una noció molt rígida de lleialtat i de jerarquia interna. Per als activistes esta ambiguïtat és un desafiament. Crec que és una errada reclamar la cultura ultra com radical tot i que si pensé que existeix eixe potencial de radicalitat. Per a reforçar-lo hem de construir conexions ben fortes. Com diu Gerd Dembowski, portaveu de la BAFF o "Alliança de Fans del Futbol Actius", en la seua entrevista al llibre, s´ha convertit en algo completament obligatori per als activistes establir relacions properes amb els grups ultres si volen mantindre la seua influència en la cultura "supporter" en general.

10. Grups ultres pro-feixistes de vegades recolzen diferents equips de la mateixa ciutat. ¿Es esta divisió fàcil de distinguir en algunes ciutats?.

Normalment ho és. Vull dir amb açò que la simbologia i els eslògans estan molt clars. En algunes ciutats els límits están molt definits. A la ciutat d´Hamburg és imposible per a grups de dreta organitzar-se al voltant del Sankt Pauli i per això el seua natural lloc on fer-ho és el Hamburger SV. Tot i això hi ha grups d´esquerra al voltant del Hamburger SV. A Munich el 1860 Munich sempre ha sigut un reducte d´esquerrans tradicionalment, afegint els seus contactes i relació amb el Sankt Pauli.
Però, per exemple, els últims anys un dels grups més progressistes , la Schikeria , s´ha format al voltant dels fans del Bayern Munich. A Anglaterra els supporters del Chelsea han abandonat els posicionaments d´ultradreta dels anys 80. A la ciutat de Milà els supporters d´esquerra han fluctuat entre l´Internazionale i el AC.Milan - este últim té una gran quantitat de fans d´esquerra tot i la presència com a president de Berlusconi. En Madrid el Real va ser l´ullet dret de Franco i en canvi hui en dia els més explícits neofeixistes supporters són els de l´Atlético. El que vull dir és que mentre si que hi ha una certa trajectòria històrica també és cert que sempre hi haurà un espai polític que es puga competir. Fet que em porta a pensar que sempre hi haurà oportunitats per als fans radicals de fer una diferència.



11. L´any passat la FA va tractar de trobar 10 voluntaris per una campanya d´anuncis contra l´homofòbia al futbol. Cap individu es va presentar. Enguany ha estat molt comentat l´acomiadament de dos presentadors de Sky TV pels seus comentaris al voltant d´una jutge de línia. ¿Son sexisme i racisme abundants al futbol?. ¿Has trobat molts clubs com el Sankt Pauli , que tenen una secció femenina al seus ultres, lluitant per fer fora eixos "ismes" del joc?.

Racisme, sexisme i homofòbia han format part intrínseca del futbol al llarg del segle. Moltes coses han canviat els darrers vint anys, en part gràcies a iniciatives del propi món del futbol i en part també per l´evolució de la societat. Les associacions de futbol han fet un treball, tot i que a voltes nominal, per eradicar sexisme i racisme. L´homòfobia és quelcom de més problemàtic i difícil. De totes maneres és molt complicat acabar amb estos prejudicis tan arrelats. Encara hi ha una enorme intolerància contra els homens que dins del joc no cumpleixen certes normes de masculinitat. El racisme mostra la seua cara de tant en tant i l´anti-semitisme és rampant quan pertoca a clubs amb arrels jueus com ara l´Ajax d´Amsterdam o el MTK de Budapest. Un gran treball és necessari per a que es produeixca un vertader canvi.
Els prejudicis homofòbs són els més notoris. És molt complicat ser obertament gai al món del futbol. En el cas masculí és molt difícil mentre que en el femení és més fácil perque tantes voltes se les identifica com a lesbianes, ja ho siguen o no. El cas de Justin Fashanu és molt tràgic perque tots sabem que es el primer cas d´un home que es va declarar obertament homosexual al futbol. I tots sabem que va acabar suicidant-se al 1998. El llibre conté un passatge on parla de l´arbitre holandés John Blankenstein. Este home va dedicar molt de temps a combatre l´abús i discriminació de l´homosexualitat dins del futbol.
A Suècia, que és on jo visc, hi han hagut interessants progressos darrerament. La portada de febrer de la revista Offside, una fantàstica revista sueca sobre el futbol,  va anar dedicada a Anton Hysén. Anton Hysén és el primer jugador suec en declarar-se obertament gai al futbol suec. A més és fill de Glenn Hysén, que va ser un dels millors jugadors suecs als 80 per a afegir més interès a l´assumpte. La resposta inmediata a
l´entrevista ha sigut molt possitiva i només podem esperar que ajude a canviar actituts contra els fubolistes gais tant en Suècia com a la resta del món.

12. Tu vas tindre un breu romanç amb el futbol semiprofesional i ho vas deixar per una vida dedicada a la
política i la vida acadèmica. ¿Vas conèixer alguna experiència d´homofòbia o racisme mentre jugaves?. ¿Hi
va haver algo en particular que et portara a prendre eixa decisió?.

Homofòbia definia la cultura futbolística en la que jo vaic créixer. No era només algo que apareixia de quan en quan. No crec recordar cap sessió d´entrenament en la que algun fora cridat "maricó" per una errada passant o un gol fallat. Ser un maricó era l´antídot a ser un futbolista. Ser un futbolista gai era per tant impossible. Malauradament, esta és una actitut que molts entrenadors i futbolistes han mantés al llarg de les seues carreres.
Els comentaris sexistes o racistes ,en forma de bromes, eren diaris durant la meua carrera. Però tot açò no va ser de gran importància en quant a la meua decisió d´abandonar el futbol. Jo vaig trobar maneres de desafiar estes conductes qüestionant als altres si de veres ho trobaven divertit. Fins i tot a voltes vaig aconseguir canvis d´actitut. Allò que més em va preocupar va ser l´estructura autoritària dels clubs, les intrigues i els jocs de poder, la manca de recolzament dels propis jugadors i el seu tractament com a simples actius. També les disputes al voltant de salaris i traspasos i l´influència de propietaris i patrocinadors en un joc del que no sabien res. Resumint diria que es va convertir en algo desagradable de portar en el dia a dia. També han hagut altres motius com per exemple el tindre més temps pels estudis, l´activisme o els viatges. La cosa que m´hauria evitat haver-ho deixat als dinou anys haguera sigut l´oferiment d´un primer contracte professional. Però això no va ocórrer i des d´aleshores porte jugant al futbol per res més que per afició.



13. Una de les meues frases favorites sobre el futbol és d´Albert Camus i és aquella que diu que "tot allò que conec amb més seguretat de moral i obligacions és gràcies al futbol". ¿Com a última pregunta m´agradaria saber quina és la teua?.

Pense que hauria de recordar al comediant alemany Klaus Hansen que una vegada va dir que "el futbol és com la democràcia. Vint-i-dos persones juguen i milions miren". Pot sonar com una comdemna del joc, però a mi m´agrada més vore´l com una crida a l´acció.

Paraula de Shankly...lloat siga el Futbol.


No hay comentarios:

Publicar un comentario